Lleida, el plató de cinema que cada cop sedueix més directors

La provincia ha acollit pel·lícules i sèries als seus paisatges

La província de Lleida s’ha consolidat en els darrers anys com un escenari cinematogràfic recurrent, especialment per a produccions que busquen paisatges reals, entorns rurals recognoscibles i ciutats de mida mitjana allunyades de la saturació audiovisual de les grans capitals. Del pla agrícola del Segrià a nuclis urbans com Tàrrega, el territori lleidatà ha funcionat com a plató natural per al cinema social, els drames contemporanis i fins i tot relats distòpics.

El Baix Segre i el cinema rural

L’exemple més internacional és Alcarràs, dirigida per Carla Simón. La pel·lícula es va rodar íntegrament a Alcarràs i altres municipis del Baix Segre com Aitona, Seròs o Bellvís, utilitzant camps de presseguers i explotacions agrícoles reals.

El paisatge no actua com un simple teló de fons, sinó com un eix narratiu, reflectint un model de vida en procés de desaparició. L’èxit del film —Guanyador de l’Os d’Or a la Berlinale— va situar Lleida al mapa del cinema europeu contemporani i va reforçar la idea que el realisme rural de la província té un gran valor cinematogràfic.

Lleida, un territori versàtil per a diferents gèneres

Més enllà del cinema social, la província ha acollit rodatges de gèneres molt diversos. Produccions com Tros (thriller rural) o Segon origen (ciència-ficció) han utilitzat masies, camins agrícoles i paisatges oberts per construir atmosferes de tensió o escenaris postapocalíptics.

Aquesta varietat respon a un avantatge clar: Lleida ofereix localitzacions poc “marcades” visualment, capaces de transformar-se en llocs indefinits, universals o simbòlics, un aspecte molt valorat per directors i equips artístics.

Tàrrega, ciutat de rodatges dins de Lleida

Dins d’aquest mapa audiovisual, Tàrrega ocupa un lloc propi i ben definit. A diferència d’altres municipis de la província, sí que compta amb rodatges concrets i verificables, especialment en cinema de ficció contemporani.

Un dels títols més destacats és Vulcania, una pel·lícula de ciència-ficció distòpica que va utilitzar espais urbans de Tàrrega per la seva arquitectura sòbria i la seva capacitat per representar una ciutat fictícia, freda i controlada. La ciutat es va adaptar amb facilitat al to del film, demostrant el seu potencial per a relats no realistes.

També s’hi van rodar escenes de La vida sense la Sara Amat, dirigida per Laura Jou. En aquest cas, Tàrrega va aportar quotidianitat i versemblança: carrers, espais públics i un entorn urbà mitjà que encaixava amb una història íntima, recognoscible i generacional.

Producció pròpia i impuls del cinema local

Lleida no es limita només a acollir rodatges de fora, sinó que també desenvolupa producció audiovisual pròpia. Festivals i col·lectius com Som Cinema impulsen el cinema local i regional, donant visibilitat a llargmetratges i curtmetratges realitzats per cineastes lleidatans, amb part o la totalitat del rodatge a la província.

Aquesta escena emergent contribueix a diversificar temàtiques, mirades i gèneres, alhora que posa en valor espais i paisatges menys explorats per la indústria majoritària. Un teixit creatiu que reforça el paper de Lleida no només com a plató, sinó també com a territori generador de cinema.

Per què Lleida i Tàrrega funcionen davant la càmera

• Diversitat paisatgística en pocs quilòmetres.
• Escala humana de ciutats com Tàrrega, fàcils de controlar en un rodatge.
• Arquitectura neutra i adaptable, sense una càrrega icònica excessiva.
• Entorn rural immediat, ideal per a canvis ràpids de localització.
• Menor saturació de rodatges, cosa que facilita permisos i logística.

Una província amb recorregut audiovisual

Lleida no és un plató ocasional, sinó un territori que ja ha demostrat funcionar a la pantalla, tant en produccions premiades com en cinema de gènere o relats íntims. I dins d’aquest conjunt, Tàrrega destaca com un dels nuclis urbans amb més presència real en rodatges, consolidant-se com una peça clau del mapa audiovisual lleidatà.

La província no competeix en volum, però sí en autenticitat. I en cinema, això continua sent un valor decisiu.