“El que em va frenar al principi va ser la por”: la jove lleidatana que ha creat una marca de moda que ja llueix Laura Escanes

Carmen Gimenez va marxar de Lleida amb només 18 anys i va convertir un treball universitari en la marca de moda Unë Concept

El que va començar com un simple treball de final de carrera ha acabat convertint-se en una marca de moda que ja ha arribat a l’armari d’influencers com Laura Escanes. Al darrere d’Unë Concept hi ha Carmen Gimenez, una jove lleidatana que, amb només 18 anys, va fer les maletes i va marxar a Barcelona amb un objectiu: estudiar moda i business i obrir-se camí en un sector tan competitiu com exigent.

Però transformar una idea universitària en un negoci real no va ser tan fàcil com podria semblar. Carmen va haver de superar dubtes, inseguretats i, sobretot, la por de no saber si el seu projecte arribaria enlloc.

Les primeres vendes van donar pas a una facturació cada vegada més constant i, gairebé sense adonar-se’n, aquella idea que havia nascut a les aules començava a convertir-se en una empresa amb identitat pròpia.

En conversa amb aquest mitjà, Carmen Gimenez obre les portes de l’univers d’Unë Concept i explica com ha aconseguit fer-se un lloc en el món de la moda, què pensa dels prejudicis que encara existeixen a Lleida i per què marxar a Barcelona va marcar un abans i un després en la seva vida. També revela quin és el consell que li hauria agradat rebre quan tot just començava.

El dia que va descobrir que Unë Concept podia ser una empresa

El punt d’inflexió no va arribar amb una gran desfilada ni amb una campanya publicitària. Va arribar quan les vendes van començar a tenir continuïtat.

“La primera vegada que vaig sentir que això podia ser una empresa va ser quan vaig veure que podia generar una facturació constant”, recorda Carmen.

Fins aquell moment, admet que li costava imaginar que el projecte pogués arribar lluny, malgrat que models i influencers de la talla de Laura Escanes, Elena Gortari o Ana Ponce, entre d’altres, ja havien lluït algunes de les seves peces. Però comprovar que les seves creacions despertaven interès, que cada vegada més persones apostaven per la marca i que les vendes començaven a ser constants li va canviar la perspectiva.

“Vam poder dir: això és un negoci escalable, a la gent li agrada i s’ho estan posant persones increïbles”, explica.

Allò que havia començat com un exercici creatiu es convertia, a poc a poc, en una activitat empresarial que exigia prendre decisions sobre disseny, producció i creixement.

“No volem que hagis de renunciar a la comoditat per anar guapa”

En un sector dominat per grans marques i col·leccions que canvien constantment, Carmen considera que una firma independent ha de trobar una identitat molt clara.

“Un dels nostres punts diferencials és que trobaràs dissenys que no trobaràs enlloc més. Però l’altre punt és, sobretot, la qualitat dels teixits”, defensa.

La comoditat és un dels principis que guien les seves creacions. Per a ella, vestir-se bé no hauria de significar portar peces incòmodes o renunciar a sentir-se una mateixa.

“Apostem per no haver de renunciar a la comoditat per anar guapa”, assegura.

La marca també treballa la seva dimensió artística a través de fotografies editorials i fashion films, vídeos que busquen transmetre sensacions i explicar la personalitat de cada col·lecció.

“No fem només roba. Volem que la gent connecti amb nosaltres i amb la nostra manera de ser”, explica Carmen.

La roba que voldria portar ella mateixa

Quan dissenya, Carmen no comença preguntant-se quina serà la pròxima tendència viral. La seva primera referència és molt més personal: què voldria posar-se ella?

“Vull anar còmoda, guapa i sentir-me jo. Que la gent pensi que soc una noia estilosa sense haver de portar cinquanta mil coses a sobre”, explica.

Aquesta manera d’entendre la moda es tradueix en peces versàtils, pensades per combinar-se amb facilitat i continuar formant part de l’armari durant anys.

“No anem a buscar una tendència en concret. Dissenyem pensant que la peça no caduqui, que sigui un fons d’armari i que fins i tot la puguin heretar les filles”, afirma.

La seva aspiració és crear roba amb personalitat, però sense una data de caducitat marcada per les modes del moment.

Col·leccions limitades per evitar produir més del necessari

La manera de produir també és una part important del projecte. Unë Concept treballa amb un estoc inicial i, segons la demanda, decideix si cal tornar a fabricar determinades peces.

“Moltes vegades l’estoc s’esgota aviat i fem una nova producció en funció de les comandes que anem tenint”, explica.

Aquesta fórmula permet ajustar millor les quantitats i reduir el risc d’acumular productes que no es venguin.

“Així evitem fer una previsió errònia i llençar teixit a les escombraries”, afegeix.

La marca acostuma a plantejar dues grans col·leccions anuals, amb incorporacions puntuals de productes que es poden combinar amb les peces anteriors.

És la seva manera de buscar un equilibri entre oferir novetats i no entrar en una producció constant de roba.

Lleida, Barcelona i la llibertat de vestir-se sense prejudicis

Carmen va deixar Lleida quan tenia 18 anys. A Barcelona hi ha trobat un entorn que considera fonamental per al desenvolupament de la seva marca.

“Barcelona m’encanta i, si no hagués vingut aquí, la marca no estaria funcionant com funciona ara”, reconeix.

Però això no significa que hagi perdut el vincle amb la seva ciutat d’origen.

“Lleida em dona pau i tranquil·litat davant del ritme frenètic de Barcelona. Em dona la pausa que necessito quan tenim mesos molt intensos”, explica.

La dissenyadora també considera que Barcelona ofereix més llibertat a l’hora d’expressar-se a través de la roba.

“El millor de Barcelona és la multiculturalitat. Pots ser tu mateixa de qualsevol manera. Rarament et jutjaran per portar un vestit atrevit”, afirma.

“No tinguis tanta por”: el consell que hauria volgut rebre

Quan mira enrere, Carmen té clar quin va ser un dels principals obstacles que va haver de superar: la por de començar.

“M’hauria agradat que em diguessin: no tinguis tanta por. El que em va frenar al principi va ser la por”, confessa.

Amb el temps ha après a relativitzar els errors i a entendre que no totes les decisions tenen conseqüències irreversibles.

“Què és el pitjor que em pot passar? No tot és tan important”, reflexiona.

És una de les lliçons que deixa la seva trajectòria. Darrere de les fotografies, les col·leccions i les peces d’Unë Concept hi ha una jove que va començar sense tenir clar fins on podia arribar i que va decidir continuar malgrat els dubtes.